Fa molt bon dia avui, el sol m’enlluerna molt la cara, fins i tot em molesta.
Estic aqui al meu lloc, a la meva cadira, a la taula on posa el meu nom, asseguda, amb la resta de companys.
La professora ja ha arribat, passa llista i comença a preguntar qui a fet els deures. Maria, una noia rossa i grassoneta es la primera en llegir la redacció.
- “Jo desitjo el silenci per que es quan el meu germanet no crida per les nits i puc dormir sense...”, -
No es gaire interessant, així que deixo d’escoltar i segueixo pensant. Ara sento que li toca al Pol, el noi mes alt de la classe.
- “Me mare sempre diu que quan li fa mal el cap necessita silenci, i si el meu pare apaga el televisor ja no li molesta, així que per mi...”. -
Aquesta era pitjor. Així que continuo pensant si ben be, el que he escrit a la meva redacció, és per a mi el silenci. Marc comença a llegir.
- “Un dia vaig anar a la muntanya, i allà no se sentia res, nomes els ocells, semblava tot...”.-
No pot ser que el silenci sigui sentir alguna cosa, i tots diuen que senten una cosa, ho fan malament, perquè la professora no els hi diu res? Clàudia, la meva millor amiga, que seu a l’altre punta per que la professora ens va separar, llegeix.
- “ Quan m’endinso al fons de la piscina no sento res de res...”. -
Es il·lògic tot això que diuen, no estic d’acord, silenci es quan hi ha manca de soroll, quan no arribes a sentir res de res, ni un sol brunzit, ni un ocell cantar, ni l’aigua del riu córrer. Joan, el noi que m’agrada, comença a llegir, espero que el que ell digui si que tingui una mica de sentit.
- “El silenci és, quan estic dormint, perquè no sento res, la nit és silenci, el dia és soroll...”. -
Si home, i la lluna canta nones i el sol crida com un gall. Ai déu meu! No pots ser. El silenci és no sentir res de res, res, no és pot dir que al sentir alguna cosa estem en silenci, ni quan dormim, perquè allà inclús hi ha soroll, i el nostre subconscient el sent, encara que ens sembli que no, fins i tot un sord sent una mena de brunzit. Mai es pot tenir silenci, mai. Excepte ara, sí, ara. No sento res, és estrany. Miro als companys i resten tots callats, la professora tampoc parla. Miro per la finestra i el vent no bufa, les fulles dels arbres no es mouen, no hi passa ningú. Tampoc sento les altres classes parlar. Sona el timbre de l’escola, tot i que el sento molt lluny de mi. Ja sortim, però ningú no parla, mouen la boca, però no diuen paraula. I la professora no m’ha dit res, he fet els deures, sempre els faig, perquè no m’ha preguntat? Arribo a casa. No pot ser massa silenci, i el papa? I la mama? Deixo la motxilla al sofà i vaig a la cuina, però res, no tinc el meu berenar. On deuen ser? Silenci, massa silenci, però si no es possible. Vaig a la meva habitació, decideixo fer els deures. I allà, me mare estirada al meu llit, plorant, abraçada al meu coixí, la miro, m’espanto, li parlo, la toco, però no contesta, no em sent, no em nota.
Silenci, mes silenci. Vull anar a classe i dir-li a tothom que s’equivoca, que no desitgin el silenci, per que el silenci es res, no existir, no ser...morir. Mama, no ploris que estic al teu costat, en silenci.
Belén M.
RSS Comentarios
escrito por Bel, agosto 26, 2009
